Una de les parts més boniques de l’edifici és la capçalera exterior, oberta a llevant. Els tres absis tenen la part superior dels murs decorada amb arcuacions cegues, que a l’absis central són dividides en grups de cinc per bandes llombardes.
Els murs són llisos, interromputs només per l’obertura de les finestres, que va decreixent i esdevé una senzilla espitllera.
El cimbori és dels més complexos i elegants, té dotze cares amb coberta de forma piramidal, decorat en la part superior de les parets amb una galeria de finestres cegues, en total trenta-sis, cobertes amb arc de mig punt adovellat, les quals alleugereixen el pes dels murs sota teulada.
El pany del tambor que recau sobre l’absis és decorat amb tres arcuacions, amb la major, més elevada, que emmarca una finestra. Els panys del mur que formen la base del cimbori també són decorats cadascun amb una sèrie de cinc arcuacions cegues entre lesenes. Els murs laterals de la nau i dels braços del transsepte són molt austers i deixen veure l’aparell fet amb blocs de pedra quadrats, tallats a cops de martell i disposats a trencajunt.
Un dels altres elements importants de l’edifici és la façana, que dóna a ponent. A la part
inferior i al centre hi ha la porta principal d’entrada, la qual és constituïda per una doble arcada
de mig punt en degradació, molt senzilla, feta amb dovelles i coberta per una arquivolta.
El portal no té llinda. El mur de la façana és dividit horitzontalment. La part superior és coronada per un fris d’arcuacions cegues que segueixen la doble inclinació de la teulada i s’ajunten en grups de cinc per mitjà d’unes lesenes divisòries, formant una mena de tríptic decoratiu molt auster però molt elegant. A la part inferior, a banda i banda de la porta hi ha un pany de paret coronat per un fris d’arcuacions cegues.
El mur té a la part alta una petita obertura cruciforme, sobre el finestral circular; aquest possiblement substituí una finestra romànica originària, més adient amb el conjunt.
El campanar és d’una època posterior. La seva construcció fou exigida en una visita pastoral de l’any 1572, a fi que el sacerdot, quan estigués conjurant els temporals, s’hi pogués recollir i no es mullés amb la pluja.