Consagració de la primitiva església

El prelat consagrant fou el bisbe de la Seu d’Urgell, Nantigis, que regí aquesta diòcesi en el transcurs de temps que va de l’any 900 al 904, un dels bisbes que més va fer en aquesta demarcació episcopal des dels seus orígens. Aleshores Sant Jaume de Frontanyà pertanyia a la Seu d’Urgell, i era un dels pocs indrets on no hi havia establert el culte eclesiàstic, cosa que impulsà a la erecció i consagració per Nantigis del temple dedicat a Sant Jaume.

La manca de documents impedeix d’afirmar amb plena certesa la constitució en aquesta església d’una comunitat eclesiàstica , cosa que explicaria el desenvolupament ulterior d’una residència de clergues subjectes a la regla de Sant Agustí, segons la reforma que es difongué el darrer quart del segle XI i que coincidí amb una època d’esplendor, i de reformes eclesiàstiques. A Frontanyà hi havia una comunitat de preveres que feien el rés en comú, la canònica augustiniana, l’existència de la qual consta des de l’any 1140, sent abat Ramon Arnau, que no feia sinó erigir jurídicament una comunitat ja existent. Això podria justificar la construcció d’una església més important i bonica, en un lloc més adient i planer, l’edifici actual.

Trasllat de la comunitat

A partir d’aquestes circumstàncies, podem fer una hipòtesi de com devia produir-se la construcció de la nova església i el trasllat de la comunitat i les funcions parroquials. La comunitat de Frontanyà constava de cinc canonges i un prior. El monestir de Sant Jaume tenia jurisdicció sobre algunes esglésies veïnes i durant un cert temps hi hagué una considerable quantitat de deixes i donatius en bé de l’església de Sant Jaume i del seu monestir. El moment era pròsper, es disposava de mitjans i hi havia una gran vitalitat religiosa.